El Canal de la Infanta ha estat des de 1819, data oficial de la seva inauguració per la Infanta Luisa Carlota de Borbón-Dos Sicilias, la infraestructura més important de tot el Baix Llobregat. La importància d'aquest canal rau en que va ser l'eix vertebrador que va permetre posar en regadiu més de 3000 hectàrees de conreu eminentment de secà, facilitant el desenvolupament econòmic de tota la comarca.
A recer d'aquesta sèquia, que portava en el seu començament fins a 4000 litres per segon, s'instal·laren diverses industries que aprofitaven l'energia hidràulica que generaven els diferents saltants d'aigua que havia en el seu recorregut. Això va permetre el pas d'una economia agrícola de subsistència a una de plenament industrial en poc menys de 100 anys, provocant una explosió demogràfica que va ser el detonant de la seva pròpia fi.
La desaparició durant la segona meitat del segle XX de l'entorn agrícola i l'ocupació del territori amb zones residencials sense cap control , provocà que l'antic canal es convertís en una claveguera a cel obert, amb tot els problemes que això comportava. La increïble contaminació del riu Llobregat degut als abocaments industrials sense depurar fets a la riera de Rubí i al riu Anoia durant finals dels anys 60, empenyé a l'oligarquia franquista a buscar una solució més fàcil i barata que prohibir els abocaments: utilitzar el Canal de la Infanta com a variant per a que les "aigües" de l'Anoia i la riera de Rubí no afectessin la depuradora de Sant Joan Despí.
D'aquesta forma, lluny d'arreglar el problema, simplement s'amagava destrossant la qualitat de vida dels sis municipis que travessava (Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, L'Hospitalet de Llobregat i Barcelona) pel perill sanitari real que comportava la circulació d'allò que en algun moment va ser aigua. Donat el problema, els ajuntaments afectats van decidir cobrir, tallar o desviar el canal en la mesura de les seves possibilitats degut a la pressió veïnal, desvirtuant totalment el que va ser un bucòlic rec on la quitxalla es banyava entre cirerers.
En l'actualitat el Canal encara funciona com a canal obert fins a Sant Feliu, regant unes escasses 300 hectàrees de terreny amb una aigua que ha millorat considerablement la seva qualitat si be encara molt bruta. Respecte la infraestructura en sí, queden molt poques restes visibles degut a la forta modificació patida en els últims 30 anys, però encara en queden arreu del seu traçat, com per exemple les restes que queden dins del recinte de l'antiga caserna de La Remunta de l'Hospitalet i que el nostre grup intenta preservar per a que l'especulació urbanística no l'arrabassi sense pietat.
La memòria històrica d'una població que ha viscut (i patit) tota mena de vivències al voltant del Canal és quelcom que arriba molt endins i que en cap cas podrà entendre-ho la gent que no ho ha viscut i per a qui, unes poques restes, no deixen de ser més que una molèstia per a fer calés fàcilment.
El Canal de la Infanta existeix, soterrat, inconnex, com la nostra memòria. I per a demostrar que no ha sigut cap somni de tota una població, aquí posem a l'abast de tothom qui ho vulgui un espai web dedicat a donar a conèixer aquest llegat que encara dura, malgrat que a molta gent -sobretot de dalt- els hi molesti.
La memòria és nostra, la història ens pertany: Protegim el Canal de la Infanta!
-Ireneu Castillo-
Així era el Canal a les portes de Can Buxeres als anys 60. No és somni. (Foto cortesia MuNh Radeac) |