Avui, 3 de març de 2013
s’ha celebrat la vint-i-novena edició de la Transèquia, una caminada popular no
competitiva, més aviat de caire familiar, festiu i ecològic que ressegueix el
camí de la Sèquia de Manresa des de Balsareny a Manresa i que té lloc un cop a
l’any. Es pot fer a peu, a cavall o amb bicicleta i, en aquesta ocasió ha estat
la primera vegada que s’ha pogut fer en carrera pedestre.
La Transèquia d’enguany ha
estat coorganitzada per la Jove Cambra Internacional de Manresa i el Bàsquet
Manresa. El trajecte és el mateix de cada any, de Balsareny a Manresa, seguint
el curs de la Sèquia, “un recorregut que ens fa sentir orgullosos del nostre
territori, que és molt singular”, comenta Josep Vives, president executiu del
Bàsquet Manresa.
Els “pobles cultes” saben
celebrar amb saviesa els fits històrics del seu desenvolupament com a
comunitats humanes i el manresans coneixen i rememoren amb satisfacció i orgull
el que va suposar per a la ciutat i la seva comarca la construcció de la sèquia
que du el seu nom, una de les obres d'enginyeria més importants realitzades al
Bages durant l'Edat Mitjana. Manresa sencera honora amb aquests actes lúdics
l’encert dels seus avantpassats quan varen decidir, malgrat molts inconvenients
(àdhuc, d’interessada ira eclesial), crear un canal que, aprofitant les aigües
del Llobregat regués els assedegats camps de la regió i donés aigua als
ciutadans de Manresa.
Recorrem a la xarxa
informàtica per a cercar dades sobre la celebració i el motiu que la ocasiona:
L’existència de la sèquia de Manresa. La Sèquia de Manresa és un canal de
regadiu cabdal en la història de Manresa. S'inicià la seva construcció l'any
1339 i fou acabada l'any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10
m i un cabal de 1 m³/s. Fou autoritzada la seva construcció pel rei Pere III.
La tradició popular, relaciona la construcció de la Sèquia amb el famós miracle
de la llum.
La Sèquia de Manresa és una
de les obres d'enginyeria més importants realitzades al Bages durant l'Edat
Mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va
servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara
actualment, aporta un cabal d'aigua suficient per abastir Manresa i algunes
poblacions de la seva rodalia.
Recorregut
La sèquia té un recorregut
de 26 km i 10 m. de desnivell.[1] Comença a la "resclosa dels
manresans" a Balsareny, i travessa els municipis de Balsareny, Sallent,
Santpedor, Sant Fruitós de Bages arribant al Parc de l'Agulla de Manresa. Antigament
arribava fins dins les muralles de Manresa.
Història
L'any 1336 Manresa patí una
gran sequera que deixà als manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver
d'emigrar a altres contrades.
Inici
El mes d'abril de l'any
1339 els consellers de la ciutat: Jaume d'Artés, Beltran de Castellbell, Bernat
de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet, decidiren construir
la gran obra de la sèquia. El Rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i
fundades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el 23 d'agost del mateix
any el privilegi de construir la sèquia. El 9 d'octubre de 1339 es va fer la
subhasta o preu-fet de l'obra.
Immediatament es començaren
les obres de construcció del canal de la sèquia sota la direcció del mestre
major o arquitecte en Guillem i Catà de Barcelona. La presa d'aigües del riu
Llobregat es va fer per sota del Castell de Balsareny iniciant-se amb la
construcció de la resclosa davant el molí anomenat de Mateu de Vilallonga. Més
tard el Bisbe de Vic, molest per les obres, prohibeix passar el canal pels
terrenys propietat del bisbat. I veient la tenacitat dels manresans en
continuar l'obra i no content amb la protesta dels Consellers i Jurats de què
estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis ocasionats per
l'obra. Va executar sentència d'excomunió contra la Universitat de Manresa,
contra els Consellers i Jurats i contra els mestres de pedra.
La misteriosa Llum
La història i la tradició
diuen: que a les nou del matí del dia 21 de febrer de l'any 1345, un globus
resplendent, venint de la muntanya de Montserrat, es dirigí a l'Església del
Carme de Manresa, i entrà dins per una de les finestres de la façana principal.
Parant-se a la clau de l'absis i partint-se després en dos globus iguals, que
al cap de pocs minuts tornaren a reunir-se formant un sol globus que va tornar
a sortir prenent direcció de Montserrat. Els manresans veieren en aquest fet un
miracle diví a favor de la ciutat. Un mes i quinze dies després del fet moria
el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. El seu successor Miquel de Risomà, s'apressà
en conciliar els interessos de l'Església amb els de la ciutat de Manresa. Es
formalitzà escriptura de conveni que fou firmada el 19 de novembre de 1345
aprovant-la el rei Pere i el Papa Climent VI. El mestre Arnau Fuster prengué la
direcció de l'obra.
Per rememorar aquest fet,
el misteri d'una llum provinent de Montserrat que va entrar a l'Església de
Carme i que així es va resoldre el conflicte que havia interromput la
construcció de la Sèquia, se celebra cada any entorn el 21 de febrer dins dels
actes de la Festa de la Llum, la "Fira de l'Aixada", on el barri
antic de la ciutat es transforma durant un cap de setmana en un barri del segle
XIV amb paradetes d'artesans, mestres d'ofici, joglars, teatre al carrer,
tallers per a infants i també amb l'escenificació de la Misteriosa Llum i
moltes activitats tant per a adults com per a infants.
Fi del canal
L'any 1348 la cruel
epidèmia de pesta negra va paralitzar de nou l'obra de la Sèquia durant deu
anys. Finalment l'any 1375 el canal arribava a l'agulla, terme municipal de
Manresa. Des de aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües
a les partides de Santa Clara i Piugterrà fins les muralles de la ciutat.
L'Obra de la sèquia fou acabada l'any 1383 amb l'arribada de les aigües del riu
Llobregat a dins de la ciutat Manresa.
L'Any 1815 el rei Ferran
VII d'Espanya per decret aprovà el nou pla d'administració del canal,
formant-se una Junta composta per un President, que havia de ser l'alcalde, i
els vocals que eren persones de diferents classes socials. Per poder fer ús
domèstic de les aigües, l'any 1862 es van construir uns dipòsits en la partida
de la Creu Guixera, dita obra es va acabar l'any 1865. Amb l'augment de la
població, aquests dipòsits d'aigua potable, resultaren insuficients i la Junta
va decidir l'any 1888 construir dos dipòsits més a la partida de Can Font.
<Juan Manuel Fernández Gallardo>
